agosto 07, 2011

#19... o ¿"naciones unidas"? (Versió en Català)

Sí, sóc jove. Sí, sóc inexperta. I sí, em queden centenars de milers de coses que aprendre i experiències que viure; però, a hores d'ara, hi ha pensaments i ideals que és impossible que canviïn i per això m'atreveixo a parlar d'assumptes polítics per primera vegada en aquest blog. No obstant això, si espereu que parli sobre la crisi, el bipartidisme o la corrupció, esteu equivocats.

Qui decideix quins territoris conformen un país i quins no? Qui decideix si t'has de sentir ciutadà d'un lloc o d'un altre? Per què és tan difícil entendre que existeixen pobles amb tradició i llengua pròpies que fan sorgir cultures diferents i fan que es desenvolupi un “sentiment de pertinença” en les persones?

A Asturies tenim una cultura i un idioma –sí, idioma; l’asturianu ye un idioma- propis des de fa centenars d'anys… encara que no ho sembli (a les escoles i instituts és pràcticament impossible aconseguir que s'imparteixin, ja no les diferents assignatures en asturià, sinó una classe que ensenyi la nostra llengua). No obstant això, “algú” ha decidit que l'asturià no ha de gaudir del status de “idioma cooficial”.

Asturies és una nació que ha estat ningunejada i oprimida al de la seva història; tot i la famosa reconquesta, malgrat el famós Octubre del 34. No obstant això, alguns dels “insults” –o intents d'això- més freqüents referits als asturians són els que diuen que l'asturià no és un idioma, que els asturians som ‘paletos’, pobres i incults… i un llarg i tediós etcètera.
A partir dels citats comentaris provinents del vulgo i del menyspreu de la classe política pel que fa a Asturies, ha crescut entre els asturians un sentiment de reafirmació de les nostres arrels – rar és l'asturià que se sent més espanyol que asturià- i fins i tot de no pertinença a l'Estat opressor, o sigui, Espanya. Per descomptat, no estic dient que el cent per cent de la gent a Asturies pensi així, ni tan sols sé el percentatge exacte, però puc afirmar sense por a equivocar-me que aquest sentiment existeix i està present en molta gent.

No cal que escrigui moltes més línies perquè entengueu el que sento respecte a Asturies, la seva situació i la d'altres nacions –tots sabem quinas- que, encara que ens avantatgen pel que fa a l'oficialitat de l'idioma o la protecció de les seves tradicions i símbols, encara veuen des de lluny l'anhelat reconeixement –de nou “oficial”- com a país.

No obstant això, recordo que l'oficialitat figura en un paper, en un tractat, en una llei, uns la tenen, uns altres l'anhelen, però ningú ens pot prohibir que ens sentim asturians, francesos, nord-americans, catalans, bascos o, per què no, espanyols, que defensem les nostres idees i ideals, els nostres símbols o les nostres tradicions; en definitiva, la nostra cultura.

Doncs això, que com va dir una vegada una cantaora (molt espanyola ella): “Si NO me queréis irse… o dejad, al menos, que me vaya yo.”*

*Aquesta frase ha sofert lleugeres modificacions.

PD: Òbviament, el català no es parla a Asturies, però si el puc parlar, el parlo. He dit.

2 comentarios:

  1. Es que si nos ponemos así de España pueden salir muchos países, yo soy valenciano y me siento tanto valenciano como español, hablo los dos idiomas perfectamente y nadie me impide que lo haga, nadie me prohíbe ni como valenciano ni como español. Para mi es lo bonito de este país que en otros países admiran: la diversidad de culturas, pero aquí en lugar de verlo así se ha convertido en un problema.

    ResponderEliminar