#17... o "Maneras de interpretar las cosas."

El día de mañana puede suponer otra piedrecita para construir un nuevo camino o una gran roca con la que tropezar.

“¿A qué viene tanta metáfora?” Os preguntaréis. Pues bien, mañana sabré si he aprobado el examen de acceso a la Universitat Autònoma de Barcelona o no. Si lo superase, tendría casi seguro una plaza en dicha Universidad; si no, habría que esperar que el Miércoles nos trajese buenas noticias con respecto al examen de la U. Pompeu Fabra. ¿Y qué pasaría si no aprobase ninguno de los dos? Como persona potencialmente optimista que soy, os diría que no pasaría nada: empezaría en Oviedo una carrera con materias en común para volver a intentarlo el año que viene –y al siguiente, y al siguiente- y que podría disfrutar un año más de los míos, de la gente a la que quiero y necesito a mi lado.
Me gusta la gente luchadora, que trata de superarse a sí misma y a las adversidades, que no da un paso hacia atrás ni siquiera para tomar impulso, decidida y segura, que no desfallece en sus intentos de conseguir lo que se propone. En mi mente, así es la persona perfecta, mi modelo a seguir, y al que trato de parecerme un poquito más cada día. Por ello, no me permito echar la vista atrás, ni siquiera para despedirme, para dar un último adiós a lo que he perdido, porque sé que lo que ganaré -lo que aprenderé y aprehenderé- será mucho mejor que lo que se ha quedado tras de mí.

Pase lo que pase la próxima semana, bienvenido sea.

#16... o "nuevos horizontes."

Sempre he pensat que quan un se sent atrapat en un lloc, el millor que pot fer és abandonar-ho al més aviat possible. Fins ara ho he vingut fent “a petita escala” -quan em sento presonera de la meva habitació, surto i escolto música mentre camino durant hores- però mai havia sentit la necessitat d'allunyar-me de tot el que he conegut fins ara. Busco nous horitzons, noves persones, noves llengües, cultures i tradicions. I crec que sé a quin lloc anar-hi per trobar-les.

Estic absolutament atemorida alhora que completament decidida a fer un pas al davant i independitzar-me física i psíquicament de tot el que m'envolta. Perquè –com diuen els Manel- “l'infantessa serà divertida, màgica, lliure... d'acord, acceptat, però no hi ha tant temps per perdre.”

No sé com m'anirà en aquesta nova aventura, pot ser que, d'aquí a un parell d'anys, hagi d'anar-me de nou a un lloc encara més llunyà perquè he tornat a sentir aquesta sensació de claustrofòbia, de captivitat, de vertigen, que no em deixa respirar; o perquè he sentit que hi ha massa gent que em coneix massa bé i això m'atemoreix. Però mai hi haurà remordiments o penediment. La vida t'ofereix la possibilitat de viure cada dia una experiència inèdita, insòlita, i aprendre de totes elles.

Sincerament, i malgrat ser un lloc indubtablement desconegut per a mi, crec que aquest em donarà la llibertat que necessito, l'ocasió de començar una cosa totalment nova on la meva única guia seré jo. I com deia abans, amb una nova cultura i llengües per aprendre i adoptar, amb un món de possibilitats plenament obert davant meu i amb una meta principal que assolir: que la gent allí present digui allò de “benvinguda, que ha arribat i es vol quedar.”