abril 17, 2011

#16... o "nuevos horizontes."

Sempre he pensat que quan un se sent atrapat en un lloc, el millor que pot fer és abandonar-ho al més aviat possible. Fins ara ho he vingut fent “a petita escala” -quan em sento presonera de la meva habitació, surto i escolto música mentre camino durant hores- però mai havia sentit la necessitat d'allunyar-me de tot el que he conegut fins ara. Busco nous horitzons, noves persones, noves llengües, cultures i tradicions. I crec que sé a quin lloc anar-hi per trobar-les.

Estic absolutament atemorida alhora que completament decidida a fer un pas al davant i independitzar-me física i psíquicament de tot el que m'envolta. Perquè –com diuen els Manel- “l'infantessa serà divertida, màgica, lliure... d'acord, acceptat, però no hi ha tant temps per perdre.

No sé com m'anirà en aquesta nova aventura, pot ser que, d'aquí a un parell d'anys, hagi d'anar-me de nou a un lloc encara més llunyà perquè he tornat a sentir aquesta sensació de claustrofòbia, de captivitat, de vertigen, que no em deixa respirar; o perquè he sentit que hi ha massa gent que em coneix massa bé i això m'atemoreix. Però mai hi haurà remordiments o penediment. La vida t'ofereix la possibilitat de viure cada dia una experiència inèdita, insòlita, i aprendre de totes elles.

Sincerament, i malgrat ser un lloc indubtablement desconegut per a mi, crec que aquest em donarà la llibertat que necessito, l'ocasió de començar una cosa totalment nova on la meva única guia seré jo. I com deia abans, amb una nova cultura i llengües per aprendre i adoptar, amb un món de possibilitats plenament obert davant meu i amb una meta principal que assolir: que la gent allí present digui allò de “benvinguda, que ha arribat i es vol quedar.